Descoberta de dos rinoceronts de 200.000 anys d'antiguitat a la Cova de les Teixoneres. Foto: Ajuntament de Moià
El 17 de juliol, la notícia va saltar als mitjans: dos esquelets complets de rinoceront estepari (Stephanorhinus hemitoechus) de 200.000 anys d’antiguitat havien aparegut a la Cova de les Teixoneres de Moià. Els investigadors de la Universitat Rovira i Virgili i de l’IPHES CERCA parlaven d’un estat de conservació “excepcional” i d’un descobriment únic a la península ibèrica.
Per a la comunitat científica, el cas és extraordinari: només hi ha dos precedents similars a Alemanya i un a Itàlia. Però per al veí de Moià, què significa?
La Cova de les Teixoneres no és un accident puntual. Fa 24 anys que s’hi excava de manera sistemàtica i el jaciment ha lliurat restes de cavalls, uros i altres grans animals del Plistocè.
Aquest cop, els dos rinoceronts han aparegut amb alguns ossos en connexió anatòmica, cosa que indica que els cossos van arribar a la cova abans de descompondre’s del tot. Jordi Rosell, investigador principal del projecte, explica que són animals que podien superar la tona i mitja de pes i que el seu comportament no sembla relacionat amb visites habituals a coves.
La hipòtesi de treball apunta a una trampa natural: potser un toll d’aigua o alguna altra atracció que va fer que els animals entressin i no poguessin sortir. Però la pregunta de fons és una altra: sap Moià el que té?
La repercussió mediàtica del descobriment ha estat àmplia, però sovint aquest tipus de notícies ressona més en mitjans generalistes i universitats que al propi municipi. La Cova de les Teixoneres forma part del patrimoni local, però no sempre es viu com a tal.
No es tracta de convertir el poble en un parc temàtic del Plistocè, però sí de reconèixer que el terme municipal alberga un actiu científic de rellevància internacional. Un actiu que pot reforçar la identitat del poble més enllà de les festes i els plens.
La pregunta cívica és si Moià assumeix amb naturalitat aquest paper o si, per contra, el jaciment es percep com una cosa aliena, cosa d’investigadors de fora que vénen, excaven i se’n van.
La Cova de les Teixoneres no és un descobriment recent. Fa més de dues dècades que s’hi treballa i els resultats s’han anat publicant en revistes científiques i congressos internacionals.
Aquest any, la campanya arqueològica ha donat els seus fruits amb els dos esquelets de rinoceront estepari, una espècie que va començar a ser abundant a Europa fa 500.000 anys i que va desaparèixer fa uns 20.000 anys, amb l’arribada dels freds de l’últim màxim glacial.
La conservació dels ossos és excepcional i obre noves línies de recerca sobre el comportament d’aquests animals i les condicions ambientals del Plistocè mitjà a la zona. Però també planteja una qüestió de proximitat: com es tradueix aquest coneixement en valor local?
La ciència és global per definició: els resultats es publiquen en anglès, es presenten en congressos internacionals i es contrasten amb jaciments d’altres països. Però els jaciments són locals: estan en un terme municipal concret, afecten un paisatge concret i poden formar part d’una narrativa local concreta.
La tensió entre el global i el local no és nova, però en el cas de Moià es fa especialment visible. La Cova de les Teixoneres és un laboratori del Plistocè de primer ordre, però també és un element del patrimoni del poble.
La pregunta és si aquesta dualitat es viu com una oportunitat o com una anècdota. Si el descobriment dels dos rinoceronts és una notícia que passa de llarg o si, per contra, serveix per repensar el valor del patrimoni paleontològic local.
La repercussió mediàtica d’un descobriment com aquest sol ser intensa però breu. Els mitjans generalistes publiquen la notícia, les xarxes socials la comparteixen i, al cap de pocs dies, l’atenció es desplaça cap a un altre tema.
Per al municipi, però, la Cova de les Teixoneres segueix sent allà, amb els seus 24 anys d’excavació i els seus resultats acumulats. I la pregunta de fons és si Moià té eines per convertir aquest actiu científic en un element d’identitat local.
No es tracta de fer turisme de masses ni de muntar un centre d’interpretació faraònic. Es tracta, simplement, de reconèixer que el terme municipal alberga un jaciment de rellevància internacional i que això forma part de la història del poble, tant com les festes o els plens.
El rinoceront estepari (Stephanorhinus hemitoechus) va viure a Europa durant centenars de milers d’anys i va desaparèixer fa uns 20.000 anys. Els dos esquelets de la Cova de les Teixoneres tenen 200.000 anys i són els únics documentats complets a la península ibèrica.
Per a l’investigador, això és una fita científica. Per al veí de Moià, pot ser una anècdota o pot ser un motiu d’orgull local. La diferència entre una cosa i l’altra depèn, en bona part, de com el municipi assumeix el valor del seu patrimoni paleontològic.
La Cova de les Teixoneres no és un accident puntual: és un actiu científic que forma part del patrimoni local i que pot reforçar la identitat del poble més enllà de les festes i els plens. La pregunta és si Moià sap el que té o si, per contra, aquest tipus de notícies ressona més en mitjans i universitats de fora que al propi municipi.
El descobriment dels dos rinoceronts és una oportunitat per repensar aquesta qüestió. I per fer-ho, no cal esperar la pròxima campanya d’excavació: n’hi ha prou amb mirar el que ja tenim i preguntar-nos què en volem fer.
La Fundació Alcohol i Societat (FAS) ha arribat als tres milions d'alumnes formats en prevenció…
```html L'edge computing emergeix com una peça clau per processar dades a prop de fàbriques,…
L’automatització ja no és una opció de futur, sinó la clau de la «professionalització operativa»…
L'Hospital Universitari Rey Juan Carlos rep el segell daurat de la Joint Commission International -…
La Societat Municipal d’Aigües de Moià llança un nou portal webLa Societat Municipal d’Aigües de…
Gairebé 2.000 participants al programa de Xerrades Educatives per a FamíliesEl curs 2025-2026 del programa…
Esta web usa cookies.