VÍDEO | Indignació a Moià: apareixen vísceres animals al carrer per quarta vegada i els veïns esclaten: qui ho permet?

Quatre vessaments en pocs mesos a Moià posen en dubte l’eficàcia dels controls i les mesures de prevenció.

El quart vessament de residus carnis en pocs mesos a Moià, recollit per Notícies del Moianès, ha tornat a deixar vísceres animals al carrer i un rastre d’olors intenses que indignen els veïns.

L’entitat ecologista El Fanal ja ha interposat tres denúncies per episodis similars. Però més enllà de la indignació puntual, la repetició del problema planteja una qüestió de fons: existeix un protocol de prevenció i sanció, o cada episodi es gestiona com si fos el primer?

La reiteració converteix l’incident en estructura

Quan un vessament es produeix una vegada, pot ser un accident. Quan es repeteix quatre cops en pocs mesos, la naturalesa del problema canvia.

La jurisprudència espanyola ha reconegut aquesta distinció. El Tribunal Suprem va confirmar una sanció a l’empresa Sniace per vessaments contaminants reiterats al riu Saja, subratllant que la persistència del problema agreujava la responsabilitat.

En un altre cas, el mateix tribunal va ratificar una multa d’1,1 milions d’euros a l’Ajuntament de San Cibrao das Viñas per vessaments contaminants sostinguts al riu Barbaña. La sentència va considerar que l’incompliment no era puntual, sinó estructural.

El cas de Moià no té la mateixa dimensió econòmica ni ambiental, però comparteix el patró: la repetició indica que alguna cosa falla en el sistema de control o de sanció.

Què passa quan la denúncia no frena la repetició?

El Fanal ha denunciat tres vegades. Això vol dir que hi ha constància formal dels episodis anteriors.

Pero si les denúncies no han aconseguit frenar els nous vessaments, cal preguntar-se per què. Pot ser que les sancions siguin massa lleus per dissuadir. Pot ser que el procediment sigui tan lent que l’efectiu desapareix. O pot ser que no s’hagi identificat l’origen amb prou precisió per actuar-hi.

En un cas recollit per la justícia, un grup empresarial va mantenir vessaments continuats i reiterats a un riu sense autorització administrativa, fins que la intervenció judicial va forçar el tancament. La clau va ser la persistència de la investigació i la coordinació entre administracions.

A Moià, el veí no sap si hi ha una investigació en curs, si s’han imposat sancions, si s’han identificat responsables o si hi ha algun pla per evitar el cinquè episodi.

El cost invisible de la repetició

Més enllà de les olors i els problemes higiènics immediats, la repetició té un cost cívic.

Eroda la confiança en les institucions. Si el veí veu que el problema es repeteix sense resposta visible, deixa de creure que denunciar serveixi per a res.

També genera una sensació d’impunitat que pot estendre’s a altres àmbits. Si algú pot abocar residus carnis quatre vegades sense conseqüències aparents, què impedeix que altres actors facin el mateix amb altres tipus de residus?

El cas del Mar Menor, on els vessaments contaminants es van repetir durant anys fins a provocar un col·lapse ecològic, va posar de manifest que la inacció davant la repetició pot tenir conseqüències irreversibles.

A escala local, el risc no és tan gran, però el principi és el mateix: la repetició sense resposta envia un missatge perillós.

Què hauria de fer l’administració?

En primer lloc, informar. El veí té dret a saber si s’ha identificat l’origen dels vessaments, si s’han obert expedients sancionadors, si hi ha mesures cautelars en marxa.

En segon lloc, actuar amb proporcionalitat. Si les sancions existents no dissuadeixen, cal revisar-les. Si el problema és de vigilància, cal reforçar-la. Si és de coordinació entre administracions, cal establir protocols clars.

En tercer lloc, prevenir. A Sobradelo, els veïns van exigir la reparació urgent de l’emissari davant els vessaments continuats a Canelas, reconeixent que la solució no passava només per sancionar, sinó per arreglar la infraestructura que permetia el problema.

A Moià, si el problema és que algú aboca residus carnis de manera recurrent, cal identificar-ne l’origen i tallar-lo. Si és que no hi ha prou control sobre la gestió de residus d’origen animal, cal establir-lo.

La pregunta que queda

Despres de quatre episodis, la pregunta ja no és qui ha abocat les vísceres aquest cop. La pregunta és per què continua passant i què es farà perquè no passi una cinquena vegada.

El veí de Moià no demana perfecció. Demana que, quan un problema es repeteix, algú assumeixi la responsabilitat de resoldre’l de manera estructural, no només de netejar el carrer i esperar que no torni a passar.

La diferència entre un incident i un patró és que el segon exigeix una resposta institucional clara. Fins ara, aquesta resposta no ha arribat.