Les rectories buides del Moianès i el Lluçanès podrien convertir-se en 140 habitatges socials, segons la UPC.
Un estudi de la Universitat Politècnica de Catalunya planteja reconvertir rectories en desús en habitatge social.
Segons la recerca del projecte Rectories Vives, coordinat pel professor Jordi Franquesa, hi hauria potencial per a uns 140 pisos al conjunt de les dues comarques, tal com recull Notícies del Moianès. La prova pilot s’està duent a terme a la rectoria d’Alpens, on el Bisbat de Vic estaria disposat a fer una cessió d’ús a l’Ajuntament.
Franquesa defensa que l’objectiu és “reciclar aquests edificis per a fer-hi habitatge social i fixar població al territori”, i subratlla que el model és “clarament extrapolable”.
Patrimoni religiós, sòl públic i necessitat d’habitatge
La proposta del Moianès i el Lluçanès no és un cas aïllat. Barcelona ja ha recuperat l’antic convent de les Germanetes dels Pobres per construir-hi 47 habitatges públics per a gent gran, un exemple clar de reconversió de patrimoni religiós en habitatge assequible.
A Girona, el Bisbat i la Fundació Patronat Santa Creu preveuen aixecar 20 pisos de protecció oficial al Barri Vell, una operació vinculada a sòl i patrimoni eclesiàstic amb ús residencial social. I a Madrid, una norma urbanística ha obert la porta a convertir fins a 106 edificis religiosos en pisos assequibles o colivings, un cas útil per analitzar els límits i els incentius de la reconversió.
Aquestes experiències demostren que la via és tècnicament factible, però també que requereix voluntat política, acords amb l’Església i finançament públic sostingut.
Els obstacles administratius i econòmics
Reconvertir una rectoria en habitatge social no és només una qüestió arquitectònica. Implica negociar amb el Bisbat, adaptar edificis sovint protegits, garantir la viabilitat econòmica de l’obra i assegurar-ne la gestió posterior.
En molts casos, els ajuntaments petits no disposen dels recursos tècnics ni financers per assumir projectes d’aquesta envergadura. La Generalitat ha anunciat la construcció de 31 pisos assequibles a Berga, però amb condicions que l’Ajuntament ha hagut de negociar.
A Reus, l’enderroc de l’antiga fàbrica Pich Aguilera per construir-hi 190 pisos de protecció oficial mostra que la reconversió de patrimoni industrial també té un cost elevat. I al Besòs, uns 1.800 pisos amb patologies greus plantegen el dilema entre rehabilitació integral o enderroc.
La cessió d’ús per part del Bisbat és un primer pas, però no resol el finançament de l’obra ni la gestió del parc d’habitatge un cop construït. Sense un compromís pressupostari clar de la Generalitat o de la Diputació, molts projectes poden quedar en paper mullat.
Model territorial o gest simbòlic?
El debat de fons és si aquesta via pot ser una solució real o només un gest simbòlic. El Moianès i el Lluçanès són comarques amb pèrdua de població i manca d’oferta residencial assequible. Convertir rectories en pisos podria ajudar a fixar població jove, però només si els habitatges són realment accessibles i si van acompanyats de serveis i oportunitats laborals.
A Puigcerdà, una promotora ha decidit convertir el Gran Hotel Tixaire en 14 pisos, una operació privada que mostra com el mercat també busca aprofitar edificis singulars. A Girona, una entitat anima els propietaris a cedir pisos buits per a lloguer assequible, una estratègia complementària que no requereix obra nova.
El projecte Rectories Vives té el mèrit de posar sobre la taula un patrimoni oblidat i de forçar una conversa entre administracions, Església i veïns. Però perquè sigui més que un titular, caldrà veure si els ajuntaments del Moianès i el Lluçanès aconsegueixen finançament, si el Bisbat manté la disposició a cedir i si els pisos arriben a construir-se en un termini raonable.
Patrimoni eclesiàstic i ús social
La qüestió de fons és què fer amb un patrimoni que ja no té ús litúrgic però que continua sent propietat de l’Església. Diversos reportatges han documentat el gran volum de béns inmatriculats o registrats a nom de l’Església, incloent finques amb usos no litúrgics com vivendes, locals o solars.
La cessió d’ús és una fórmula que permet mantenir la propietat eclesiàstica mentre es dóna un ús social a l’edifici. Però també planteja preguntes sobre la reversibilitat de la cessió, la durada dels acords i el paper de l’administració pública en la gestió d’un bé que no és seu.
El cas d’Alpens serà una prova de foc. Si la prova pilot funciona, el model podria estendre’s a altres municipis del Moianès, el Lluçanès i més enllà. Si fracassa per manca de finançament o per obstacles burocràtics, quedarà clar que la voluntat no és suficient.
El repte no és només rehabilitar edificis: és decidir quin model territorial volem per a les comarques petites. Un model que aposti per l’habitatge assequible, la fixació de població i l’aprofitament del patrimoni existent, o un model que deixi les rectories buides mentre els joves marxen per falta d’alternatives.
- Et Recomanem -
